Warning: "continue" targeting switch is equivalent to "break". Did you mean to use "continue 2"? in /usr/home/civitart.cat/web/wp-content/plugins/qtranslate-x/qtranslate_frontend.php on line 497 La col·lecció Civit - civitart.cat

La col·lecció Civit

La web civitart.cat està en construcció

PREMI AL COL·LECCIONISME

2008. Josep Suñol
2009. Isak Andik
2010. Helga de Alvear
2011. Cal Cego
2012. Fundacio Vila Casas / Hans Nefkens
2013. Ernesto Ventós
2014. Harold Berg
2015. Andreu Rodríguez
2016. Rafael Tous
2017. Fundació Sorigué
2018. Col·lecció Mas Blanch
2019. José Ángel Sanz i Marisa Cortell
2020. Josep Maria Civit

FELICITO, DE BON DE VERES, JOSEP MARIA CIVIT PER UNA COL·LECCIÓ TAN INTERESSANT, QUE FA PALÈS EL SEU COMPROMÍS AMB L’ART MÉS AVANÇAT, EL SEU CORATGE I EL SEU TALENT.

UNA ABRAÇADA BEN FORTA DE RAFAEL MONEO.

TANIA BRUGUERA. PLUSVALIA

“COMPARTIR UNA MIRADA MÉS ENLLÀ DE LA RETINIANA”

La CC és una de les col·leccions d’art contemporani a Catalunya, que construïda durant molts anys, vol ser un relat de la contemporaneïtat i una aportació al col·leccionisme català. La Col·lecció té l’interès de reflectir la complexitat i la transformació de la societat humana en el període de finals del S.XX i l’inici del XXI.

És també una col·lecció on les formes de pensar, la llibertat d’expressió i la internacionalitat, són eixos que fan del discurs, un arxiu global dels moviments artístics i dels gèneres que l’art utilitza per expressar-se en aquest període.

La intenció del seu col·leccionista, Josep Maria Civit Gomis (nascut a Montblanc), ha estat la de bastir aquest relat o arxiu contemporani des de perspectives conceptuals, filosòfiques, literàries i polítiques que li fessin reconèixer i sentir la seva època. Civit ens convida a entendre diferents formes de pensar i de dialogar amb el present. El compromís cultural, l’experimentació amb la imatge i la pràctica d’una aventura mental són els trets distintius de la col·lecció. Tot això en l’intent de compartir una mirada més enllà de la retiniana.

“MIRAR, VEURE, PERCEBRE”

En aquest sentit, la CC és una experiència i una construcció d’un imaginari que intenta modestament cartografiar l’art del present. És per això que la Col·lecció és una excusa per fer un exercici de mirar, veure i percebre, i és també per això que la col·lecció no tindria sentit sense la participació activa del subjecte que la veu. Llibertat d’interpretació, per a temps convulsos i complexes.

La CC, a punt de celebrar els seus 50 anys, iniciada als 16 anys, té un contingut d’abast internacional que comprèn molts dels moviments i tendències des de l’inici dels 70 fins avui: art conceptual, art povera, minimalisme, poesia visual… La presència d’artistes catalans a la col·lecció és molt notable.

Més enllà dels valors de la col·lecció, dels artistes -“seminals”, “mitja carrera internacional” i “emergents”-, la col·lecció té l’interès de presentar un relat contemporani, que abraça des de l’Holocaust fins a les derives actuals.

La col·lecció ha estat objecte d’una tesi sobre tragèdia i banalitat i recull pràctiques de col·leccionisme privat. A més a més, el col·leccionista és molt actiu respecte a donar seminaris i fer classes, obert a tot tipus de públic.

Actualment la CC està dipositada al CCT, Barcelona, l’Empordà i  Mallorca. La col·lecció ha residit molts anys a contenidors de Gil Stauffer. Es va obrir a visites públiques al 2008 al CDAN d’Osca de la mà de l’arquitecte Rafael Moneo, la directora del Centre, Teresa Luesma i la ‘curator’ Menene Gras Balaguer.

Posteriorment, ha viatjat per Europa i ha estat dipositada i exposada a l’espai del col·leccionista a l’antiga Fàbrica Tauler de Palamós (2010-2017).

Fent cua al museu

Matisse amb ulleres fosques i unes tisores.

Picasso, completament nu, amb un manillar
de bicicleta fent de toro i de torero.

Sònia amb una rajola geomètrica i Robert
Delaunay vestit amb un xandall de dibuixos
geomètrics ballant jazz.

Gris eminentment gris cervell amb un llibre
de matemàtiques.

Balla amb banderes a l’altar de la pàtria.

Boccioni amb una colla de ciclistes.

Paula Mondershon-Becker, amb simplesa bíblica,
mig nua de cintura amunt amb flors al
cabell.

Kirchner amb analgèsics i un tret al cor.

Gustav Klimt vestit amb túnica brodada d’oripells
tot fent peses.

Schiele amb dibuixos obscens de menors,
alcohol i tabac.

Mondrian, al ritme boogie-woogie, sense res,
cap objecte, només bocins de lletres destruïdes
i una tulipa pintada tota ella de blanc.

Brancusi amb barret de camperol i la por al
cos a causa de l’existència del dimoni.

Modigliani, ebri i nu, estiba les trenes
d’una jove de dinou anys.

Malévich amb un quadrat negre cosit a les
mànigues de l’abric.

Tatlin, cara de peix tocant un acordió rus,
amb una col·lecció de capsetes on cria insectes
per separat.

El Lissitzky, cobert amb la primera bandera
del Comitè Central del partit Comunista de
la Unió Soviètica, cridant: “Venç els blancs
amb el tascó roig”.

Rodchencko i Stepanova, ell cobert de negre
sobre negre i ella amb lletres estampades.

Picabia amb set iots, cent vint-i-set automòbils
i més de tres-centes senyores amigues.

Duchamp amb Rrosse Sélavy.

Schwitters amb una maleta plena de patates i
pastanagues de Hannover.

Hans Arp amb el seu pandemònium i Sophie,
una figura sortida d’un llibre de pregàries.

Chirico amb una corona de llorer al cap, ulleres
de sol i un cartabó a la butxaca frontal de
l’americana.

Morandi amb una safata plena d’embuts i
ampolles buides.

Marx Ernst amb una destral en una mà i
pasta de collage en l’altra mà.

Miró amb un sol de palla i una carabassa de
la terra.

Magritte, bombí al cap, fumant amb una
pipa que no era una pipa i un ou dins una
gàbia d’ocells.

Dalí amb una garota al cap, una mosca al
bigoti i una carxofa a la mà tova.

Kandinsky amb un punt i una línia sobre un
pla.

Klee amb el color i ell mateix en un són u.

Moholy-Nagy amb un mòbil accionat per
una màquina de nom Artefacte de llum.

Meret Oppenheim tota nua i amb les mans
tacades de tinta.

Man Ray amb un cul d’ampolla davant de
l’ull dret.

Albers rere un quadrat blanc dins un altre
quadrat blanc i així altres quadrats dins altres
quadrats blancs.

Frida Kahlo amb dos accidents al damunt, el
tramvia i en Diego.

Hopper amb les dents de la seva veïna i
muller clavades a la mà.

Georgia O’Keefe, sola i lliure, amb el desconegut,
i ningú més.

Rotko, plorant, amb cara de sofrir una experiència
religiosa bàsica en un espai indefinit.

De Kooning amb cara de cavallet soscavant la
figuració de la dona.

Pollock saltant, fent l’indi i regalimant pintura
de cotxe pel terra per a l’alliberament
intern de l’home.

Giacometti amb tot el seu art dins capses de
cerilles.

Broodthaers portant plantes.

Dubuffet amb carnets de dibuixos guixats per
nens, ximples i psicòtics.

Fontana amb una gillette a les mans.

Balthus, el rei dels gats, amb erotisme primaveral
al rostre.

Bacon, estossegant, de mal humor, amb dolor
de veritat, clavat a la realitat amb una agulla
hipodèrmica.

Cage fent núvols de fum amb el silenci.

Mercè Cunningham ballant amb una cadira.

Rauschenberg que no parava de prémer
l’interruptor.

Jasper Johns cobert amb la bandera americana,
una diana i nombres.

Hamilton amb la cara plena de pinzellades.

Hockney present a través de la línia telefònica.

Lichtenstein menjant un entrepà.

Warhol mirant per la finestra travestis, putes
i drogoaddictes.

Oldenburg amb un gegantí tub de pasta de
dents tan gran com ell.

Louise Bourgeois amb abric pelut i un penis
gegantí sota el braç.

Beuys amb el cap cobert amb mel i pa d’or i
una llebre morta als braços.

Tàpies amb una escombra.

Brossa fent jocs de naips.

Eva Hesse amb un vestit de filferro.

Yves Klein saltant al buit.

I tants més al darrera, vuitanta-nou escriptors,
cent setanta-quatre actors, trenta-nou arquitectes,
tres-cents vint científics i trenta tres
polítics, tots en l’atur de la història. I tants
més, dones i homes, cinc mil sis-cents disset
concorrents més per a dos ulls que haurien de
veure l’art del segle. Però no res. És així que,
amb indumentàries estrafolàries i tics anòmals,
aquesta colla d’artistes del segle XX
feien cua, com nosaltres mateixos, per veure
el que no veurien. Ganes de mirar. I no res.

(Dins del llibre Massa fosca (poesia 1978-2004). Palma: Moll, 2004, p. 529-537)

Vicenç Altaió