UNA COL·LECCIÓ D’ART FA ARTISTA EL COL·LECCIONISTA
El col·leccionista com a compositor del misteri interior
Tot al llarg del període de les avantguardes hem après a llegir el mutisme de l’art amb disciplines de coneixement tan diverses com la psicologia i la sociologia, la lingüística i la filosofia, la física o l’economia. Tanmateix, a pesar de l’esforç analític, és la poesia i la música les que millor en capten la seva energia per afinitat. La col·lecció de Josep Maria Civit, que dona continuïtat amb llibertat estilística a l’accelerada evolució del sistema de representació visual, fora de l’ordre sistemàtic de les tendències, arremolina i desplega una energia profunda que la personalitat i ofici del col·leccionista ens ajuden a desxifrar.
A l’època del multisaber i dels sistemes oberts, el creador de missatges de comunicació obre i refà camins dels llenguatges cap al receptor; s’aparta de la superficialitat alhora que de l’academicisme; transforma els codis amb enginy i cerca l’originalitat i l’inèdit; experimenta en les formes i els materials; sintetitza les combinatòries i variables; condensa la complexitat a favor de l’instant i la presència del producte; i deixa que sigui l’espectador qui s’hi interrelacioni amb l’obra. De manera semblant al creador, el col·leccionista acaba poblant amb l’art dels altres el mobiliari de la seva secreta emoció. I només en la seva construcció, en desxifra el misteri que l’art mateix amaga per no concloure. D’aquí l’eternitat i el dinamisme de l’art per damunt de la seva vida històrica.
La col·lecció Civit és, doncs, el resultat de camins d’aprenentatge i de recerca, i sobretot de construcció.
L’espectador com a intèrpret de l’obra del col·leccionista
A la col·lecció Civit és visible una harmonia de vibracions assolides pel tempteig del color, com si es tractés de notes musicals en una partitura sonora d’escriptura lliure. Al costat d’aquesta tonalitat abstracta i intensa, altres obres lúdiques actuen com a enginys per la seva frase paradoxal de xocs plens d’humor fresc, jocs verbals que són visuals desmitificadors i encisadors. Una sexualitat lliure, totèmica i tova, descriu, a més a més del gaudi del sensible, un comportament més radicalment estètic que dogmàtic. El col·leccionista no tria les obres per emplenar un registre de propietats, sinó que les adreça a una pàgina en blanc per a una simfonia que anirà variant d’intensitat a partir de l’espai que l’art habitarà en cada nova instal·lació.
La convivència de les obres de la col·lecció, les unes amb les altres, obeeixen a una posada en lloc d’un art que, per bé que hagin estat triades per un únic subjecte col·leccionista i distribuïdes per aquest en cada nova instal·lació, acaben organitzant un sistema compositiu, fets d’itineraris subjectius i de ressons d’un sistema col·lectiu. Al final, doncs, és l’espectador qui executa la partitura amb les seves regles arbitràries. Sense l’espectador, per tant, aquesta col·lecció no té col·leccionista, perquè aquest és un comunicador.
Qui sap si les assistències del jove estudiant d’Econòmiques a les sessions snobs a la Ricarda, la casa d’estiu amb coberta ondulada al mig d’una pineda vora mar, de la família Gomis amb els amics del Club 49, Miró i Prats, i Tàpies, on hi tenien sessions de l’art més innovadors en la música contemporània, amb els concerts de Mestres Quadreny i les accions de poesia escènica de Joan Brossa, no van ser sinó el germen denotatiu de l’art nou com a un sistema de propagació i enamoraments en continuïtats.
Transitar l’art i patir els límits de la bellesa
“Cartografies 1” arrencava el seu camí, dins un bosc ritmat d’obres clarianes i obagues i d’obres baixes i de gran alçada, amb una interpel·lació seca al visitador: “Look, See, Perceive” (Muntadas). A “Cartografies 2”, en canvi, el col·leccionista, on afloren obres “emergents”dels vuitanta i noranta del segle passat, Civit ha posat al davant l’escultura (Bernadí Roig) d’un personatge amb el cap contra la paret que porta a les espatlles una càrrega de fluorescents de colors. Així, allà on l’art convida, aquí l’art ens parla del pes feixuc i lleuger de l’art i de la dificultat del seu caminar contra la paret. En un nou punt de vista, una altra obra hi fa d’icona. Es tracta de Baby calf (1), de Franquelo-Giner. Des de l’art s’interpel·la la condició de despietat humana sobre el món, la natura, i els animals.
De la sociabilitat del coneixement i de la percepció a l’esforç i la fatalitat de la revolta estètica. Un art intangible, el de les idees, i inintel·ligible, el de la seva figuració escultòrica i al·legòricic, on cal fer l’esforç. Oïm Plató i Hegel que ens conviden a caminar tot pensant i tenim la condició de l’home modern provant de traspassar els murs de la seva condició alienada, de la seva condemna: transitar dins la bellesa de l’art.
La variació de les formes en un pensament circular
La història de la humanitat és la història de les formes. La col·lecció Civit és un exemple de la perdurabilitat de les preguntes sobre la condició humana i, alhora, el seu alliberament il·lusionat en la conquesta de formes expressives inèdites a través de l’art. Formes i materials. De la pintura sobre tela (David Austen) al fal·lus daurat sobre polièster (Susy Gómez), de la ceràmica a la gerra de cautxú (Santi Moix) o de la continuïtat del monocrom (Miquel Mont) als valors dels signes concrets (John Nixon), de la descontextualització de les paraules (Chingsum Jessye Luk) al reciclatge de les paraules abandonades (Pazos), del grup escultòric de pintallavis de colors (Ana Laura Aláez) a les insistents pinzellades per a un moviment en trànsit reflexiu interior i urbà (Xano Armenter), de la fotografia en gran format analògic i pigmentada a mà (Jesús Madriñan) a la fotografia com a un suport del poema objecte (Chema Madoz), d’un futbolí “manipulat” amb jugadors en meditació i a la recerca de l’absurd (G. Bianchi) a un mur de fragments de terra classificats com a pinzellades (Carmen Calvo)… I així, tantes altres recerques i culminacions de l’espai visual tangible, atentes a l’evolució de les tècniques, els materials i els missatges. La fotografia mateixa, per exemple, ha passat del retrat com a gènere a l’absència de rostre i la relació del retrat lingüístic amb els objectes de valor temporal i fetixista (Carina Linge). La rebel·lió contra les imatges, Art is the persistence of memory, segons que titula l’obra Rafael Agredano, és un revolta també contra les formes del llenguatge (Ocampo), que dona valor als llenguatges populars. L’art reflecteix i percep, l’art també parla, així l’art i l’espectador ploren en el mirall que plora (J. Perianes).
A través de las nubes, una obra magnífica de Chema Alvargonzàlez, ve a concloure l’aspiració d’una generació del viatge, en un procés mundial de globalització, i de l’ensimismament de l’aspiració lírica intraterrenal: dins d’una maleta que fa de caixa de llum una instantània aèria de núvols als cel replicada per l’efecte mirall; i al voltant d’aquest aire pur de llum un carril de tren elèctric el travessa en una anella elevada per on es mou, en cercle continu, un tren en miniatura. Quina bella aspiració: el moviment quiet de les ales del simbolisme és, ara, el moviment perpetu del somni del viatger en un espai de núvols i somnis de desig d’eternitat en la innocència reviscolada.
Un art sense artista ni col·leccionista?
La paradoxa del sistema comunicacional artístic és que l’art tot i ser una creació radicalment humana es desprèn en la seva finalitat de ser únicament expressió, o comunicació o transformació per ser per damunt de tot vida en la forma i, així, ser en la vida del que l’esguarda, l’aprèn. El col·leccionista crea comunitat de formes. La col·lecció Civit es desprèn dels límits de la significació i la biografia en la forma de la llibertat i la bellesa.
Obrir la forma per transitar l’art del visible fins al no-visible
Una de les obres majors de la col·lecció Civit deu ser una de les més enigmàtiques de la tradició de les ruptures i de la innovació d’incloure al seu si la memòria no visible. Es tracta de “Portal amb catifa” de Perejaume. Una catifa vermella s’enfila del terra cap a la paret on és emmarcada amb vidre i una tira de llautó per dalt. És una acció pura de la forma. L’objecte d’un terra no-natural per on es camina, es converteix per la seva forma bidimensional i frontal en una obra d’art autònoma. Res no és representat. La significació s’esdevé de la petrificació espacial del verb transitar. Aturar el moviment i convertir-lo en espai. L’espai, gràcies al títol, és una porta d’entrada. Diverses capes de significació multipliquen el sentit tancat de l’art. Es tracta d’una forma pura dels límits de l’art, un monocròm.
El color vermell de vida i noblesa com a vocal cromàtica ens porta fins a Montroig, a l’església vella a hores d’ara dessacralitzada. A l’altar major hi hem vist l’obra d’art que suplanta la creu que uneix el món terrenal i el diví en el dogma cristià. L’art pren el lloc d’una de les religions monoteistes. El roig del topònim Montroig ens remet a Joan Miró, l’espai de les seves recerques convertit en l’ultralloc des d’on captar l’universal. Som en el silenci, lluny de la cridòria. Un silenci de paraules callades en la retòrica tel·lúrica del visual, on abstracció i figuració, llegenda i mutisme, es concreten en l’accés encès cap al no-visible.
Vicenç Altaió
(1) ”Baby Calf” (Vedellà).
Des de els anys 50, les vaques lleteres confinades en espais reduïts, apareixen dibuixades amb somriures forçats, colors amables i camps bucòlics. També els porcs, els pollastres i altres animals agrícoles, la imatge infantilitzada s’inocula mitjançant campanyes, pel·lícules, i series orientades a captivar ells ulls dels mes desprotegits. Qui millor per convèncer-nos que les persones que ostenten càrrecs de autoritat?
L’obra “Baby Calf” es, a la cap i a la fi, un reflex d’aquest procés psicològic per la desconnexió mental i emocional de la nostre experiència. Un indicatiu del perillós procés cíclic a on les creences determinen la nostre conducta, i a on la conducta reforça les nostres creences.
Manuel Franquelo Giner