Exposició The Last Supper de Damien Hirst

The Last Supper de Damien Hirst és una de les peces majors de la col·lecció de Josep M. Civit i que millor expliquen la seva poètica: una particular trinitat entre l’obra d’art, el comunicador que es posa preguntes, selecciona i exposa el conjunt, i, finalment, el visitant de l’exposició. Aquesta obra, a diferència del que s’esdevé en la comunicació pràctica, cal desvelar-ne el seu sentit “visible”, perquè representa un autèntic capgirament en les relacions comunicació = veritat, religió = fe i ciència = racionalitat objectiva. En realitat, l’obra tracta d’un desplaçament de sentits amb un tractament minimalista per a un contingut de màxims; això és, d’una producció industrial per a un joc verbal mental. Res no és només el que veiem sinó el sentit que ens cal desxifrar.

 

Desplaçament de sentit: de l’ordre visual a la ment

El nostre públic es troba amb una obra que aparentment reprodueix, en gran format, una col·lecció de capses de medicaments, amb la seva característica tipografia clara i funcional, la distribució jeràrquica de blocs d’informació de text, l’emmarcament d’alguns continguts amb masses de color i el logotip de la marca del laboratori que ho avala.

Quan passem, però, de la identificació visual a la lectura semàntica, ens adonem tot seguit de l’equívoc. Segons que llegim, descobrim —oh, paradoxa!— que no es tracta de productes farmacèutics sinó de productes comestibles quotidians i de consum popular que es troben a l’abast del públic urbà de les grans ciutats: bistec, pollastre, truita, bolets, mongeta amb patates, cansalada, mandonguilles, vedella, amanida, raviolis, salsitxes, sandvitx i pèsols. Al costat del producte trobem el contingut del pes i el nombre de pastilles. Després, els principis actius del medicament, un detall cabdal propi de tots els productes farmacèutics. I, finalment, el fabricant que ho signa, que no és més que un joc de variables fetes amb el nom de l’artista convertit en marca: ara el nom “Damien”, ara el cognom “Hirst”, i així al dret i al revés, separat i enganxat, en rodona, en cursiva, en caixa alta o baixa, etc.

 

Desplaçament del dogma de la religió a l’art d’avantguarda

El desplaçament semàntic és propi de la religió, que es constitueix per principis dogmàtics. Entre els actes de fe hi figuren els miracles que guareixen, però qui sap si el més significatiu és la conversió del pa i el vi en la carn i la sang del fill de Déu. I, per damunt de tots, la prova definitiva, la resurrecció d’un cos mort. Entre els dogmes catòlics, la transsubstanciació és repetible, de pràctica diària, i és el dogma més proper a la màgia de prop. A les primeries del segle XX, l’artista dadà nihilista Marcel Duchamp va presentar un urinari, en una exposició d’escultura, com si es tractés d’una font. Des d’aquest acte, l’art desplaça la religió en l’acte d’afirmació dels misteris sense raó pràctica. És l’artista qui pren el lloc de l’oficiant. L’obra d’art, per tant, permet donar un sentit nou a les formes comunament acceptades per la seva funció. És el que acaba de fer l’artista Hirst.

 

De la multiplicació a la reproducció de l’objecte artístic

L’art —se’ns explica— perd la seva aura quan deixa de ser obra única i entra en el procés de reproductibilitat, com s’esdevé amb la fotografia i la cultura de masses. Aquí, es tracta d’una obra serigrafiada amb un procés artesanal-industrial gràcies al qual, malgrat la limitació del seu tiratge, l’obra es pot trobar al mateix temps a la Tate i a la col·lecció Civit. La tècnica de la serigrafia, molt habitual en la presentació de marques de disseny, és d’una gran eficàcia cromàtica, atès que les tintes planes cobreixen la taca sense transparència, i fou la preferida per a Warhol fins i tot en obres d’edició única.

Al desplaçament verbal hem afegit el seu caràcter pop. A l’hermètic Duchamp (el mut), el segueix Warhol (el pop), i a la signatura de Mutt com a heterònim de Duchamp s’ha sumat la universalitat de Warhol, i ara, entre els artistes, la marca de Hirst. El nostre artista és un dimoni de l’art.

 

Higiene científica inexpressiva en substitució de l’expressionisme i el lletgisme artístic

En efecte, la transgressió lingüística és una blasfèmia religiosa perquè utilitza el nom de l’artista en va. Hirst és el nou Déu, un dels artistes més ben pagats. ¿O bé l’artista amb el seu joc eleva a categoria de salut el menjar popular en contra de la indústria farmacèutica? L’artista Damian Hirst formà part d’una generació de joves artistes anglesos a la fi del segle XX —els Young British Artists, promoguts pel publicista Saatchi— que escandalitzaren el món de l’art amb propostes de màxima expressió. Ell mateix fou conegut, en els anys vuitanta del segle passat, per posar animals dissecats dins de caixes de vidre amb formol, tot modificant el volum d’un animal-escultura naturalitzada. L’ús de l’espai científic li donava a les seves obres una aparença de museu de la ciència, de veritats objectivades, higièniques, en contrast amb la lletjor expressionista de l’avantguarda pictòrica. Altres cartes de color, amb píndoles receptades, guarien l’art amb la sensibilitat personalitzada del color.

Quan després de la Segona Guerra Mundial els Estat Units d’Amèrica desenvoluparen un programa de suport econòmic a l’Europa desfeta i arruïnada, introduïren el procés industrial de gran higiene i productivitat de matriu racionalista. La indústria de la construcció anà paral·lela a la del menjar i la farmacèutica, igual que a la de mesura de precisió i la nuclear. La seva informació i pedagogia social es publicità a través de les fires internacionals. L’art d’avantguarda i la moda també compartiren aquest canvi de model en el gust. La paròdia de Damien Hirst afecta de ple la crítica al sistema “capitalista” i “popular”, en què la informació amb seducció multiplica el consum.

 

El Darrer Sopar. Del Renaixement al postmodern

I una nova pista per desxifrar l’enigma. Quan en sortir de l’esguard a l’obra, llegim el títol de l’obra, en un nou repte, igual que hem fet al primer cop d’ull, ara ens veiem convidats de comptar el nombre de peces que formen el conjunt de l’obra. La nostra sorpresa és que són tretze les peces, això és el nombre d’assistents al Darrer Sopar. El títol de l’obra fa referència, doncs, al Darrer Sopar o Sopar Sant com el d’aquella pintura mural de Leonardo da Vinci en el refectori de Santa Maria delle Grazie, a Milà. Ha passat cinc-cents anys i la representació iconogràfica ha canviat: d’una obra mestra del Renaixement al Postmodern. La pintura a l’oli està malalta. Cada època s’expressa d’una manera diferent: la perspectiva, la geometria, la indumentària, la natura morta amb els panets torrats i l’aigua pura al centre, els moviments en una taula només d’homes, la tècnica, la traïció… l’ordre dels valors.

El disseny ajusta forma i funció; aquí, cal que la comunicació sigui reconstruïda. La aparença visual de l’obra d’art amaga una realitat crítica al llenguatge, sense la qual la bellesa és inexpressiva.

Tanmateix, aquesta obra va dedicada al darrer sopar de tots aquells que per fatalitat històrica o per fatalitat biològica estan i estem a punt de morir. A sota del nom de cada producte alimentari, a cadascuna de les obres, apareix una fórmula mèdica.

Agrupant les obres i llurs llegendes, com si es tractés d’una natura morta, el lector, després d’una recerca de coneixement, pot endevinar que el conjunt ve a ser la farmàcia d’una persona que té la sida amb una colla de principis actius de medicaments variats: alguns antiretrovirals per a VIH i antibiòtics per a infeccions associades a la sida, antiemètic per evitar vòmits associats als fàrmacs anti-VIH, antidepressiu, fàrmacs pel dolor, per als antifúngics i arítmies.

L’expressió darrer sopar es refereix al darrer sant sopar del mestre amb els apòstols i aquí, també, al darrer sopar d’un individu condemnat a mort (per llei o per malaltia terminal). Entre la vida i la mort, l’art i l’artista, i el llenguatge.

La farmacologia s’adreça al cos humà com la religió a l’esperit i l’art al llenguatge. Els llibres sagrats contenen una narrativa universal, com els medicaments que sota la prescripció mèdica atenen el malalt. L’art posa el llenguatge fora del món binari, entre la vida i la mort, la comunicació i l’enigma.

 

Vicenç Altaió