LA REFUNDACIÓ DE LA COMUNICACIÓ DES DEL LLENGUATGE DE L’ART
De l’estudi de disseny i de la col·lecció d’art: una poètica sobre la comunicació.
La col·lecció d’art contemporani de Josep Maria Civit i Gomís és una de les millors de Catalunya i, entre les europees, de les que tenen una major personalitat en el criteri de selecció i en la construcció d’una poètica. Com a professional i d’ofici, Civit ha dirigit un prestigiós estudi de comunicació visual i estratègia corporativa, des del qual s’ha destacat, nogensmenys, per produir unes obres on concepte, reduccionisme antiretòric racionalista i sensualitat abstracte s’uneixen amb gran eficàcia en la projecció social.
La col·lecció Civit participa, filla de la revolució moral i l’estètica de la societat del coneixement, d’un compromís polític a través de la llibertat en art i els seus valors. En l’art contemporani -a diferència de la literatura que preserva memòria o de la comunicació que busca un retorn pràctic immediat- res no és dit en prosa clara: la dificultat de comprensió situa l’espectador més proper a la interpel·lació i a la comunió que a intel·ligibilitat del gust. Com Civit ha expressat: “Col·lecciono maneres de pensar”.
De l’amor de l’art a l’hedonisme postmodern
La col·lecció Civit s’inicià en el darrer graó del segle de les avantguardes, en els anys immediats del maig francès i l’agonia del franquisme tardà, a les acaballes de l’art terminal lingüístic i sociològic, anomenat “art minimalista i conceptual”. Tot seguit, passant per alt els corrents neoexpressionistes, que representaren un retorn a la pintura “primitiva” i l’estil neoavantguarda en l’eclosió del mercat de l’art, la col·lecció es desplegà plenament a la postmodernitat, la qual tancava l’oscil·lació de tendències del segle XX i obria el segle XXI: un moment hedonista en el qual la societat líquida distensionava la vella dialèctica dels opòsits, i l’art, amb riquesa formal deconstructiva i retòriques cultistes , resituà el valor de la imatge en relació al grans canvis tecnològics i de sociabilització i de globalització.
Cap a una poètica de l’invisble en l’època del desbordament de les imatges
En plena era postmoderna, la col·lecció Civit, però, dona un tomb a les imatge que acompanyaven la formulació d’inexpressius, batejada per Germano Celant. Anant més enllà, Civit accentua la invisibilitat-visibilitat del marc i del conflicte polític (que hi és sempre present), fora de la geopolítica i, alhora, potencia la invisibilitat de les narratives (que estan al costat de l’obra, en la seva lectura) . Així, el col·leccionista que és alhora lector de l’obra dels altres, en destria de les obres aquelles particularitats que són específiques dels límits de l’art de la forma i del sensible.
Màxim en mínims, més proper a la crisi de llenguatge que s’obrí cap a la poesia experimental i la música concreta que als problemes de representació i informació. Un art en acció que reivindica la seva autonomia sense subjecte psicològic ni predeterminació ideològica. Una col·lecció de gran obres que expressen l’exaltació emocional fora del llenguatge codificat en replecs i giravolts de la frase feta. Recerca, experiment i forma closa per a un sistema obert.
La cartografia entesa com un mapa cerebral elèctric
A més de l’alt valor visual i conceptual intrínsec en cada obra seleccionada pel col·leccionista d’afectes, l’exposició procura la creació d’una xarxa d’associacions i relacions entre les obres, a fi que el trànsit estableixi un sentit de col·lectivitat i d’orquestració en la complexitat. Si bé el mínim denominador comú és la màxima radicalitat expressiva, el màxim denominador serà el mínim llenguatge, això és la higienització racional en front de l’habitual contaminació visual i la hibridesa, pròpies dels descarrilament del hipersaber en l’hiperconsum.
D’aquí que la sèrie d’exposicions que mostren la integritat de la col·lecció Civit portin per títol “Cartografies”, entès més com un mapa perceptiu elèctric -de circuits neurològics, tal com actua el nostre cervell-, que no pas com un territori científicament acotat en la vella tradició de la linealitat i la mecànica social (sigui en la història com a progrés, o sigui en l’ordre de lectura occidental, d’esquerre a dreta). Cartografies, doncs, com a itineraris lliures de la ment per l’espai de l’art.
La urbanització de l’espai expositiu
Com ha construït el col·leccionista Civit la urbanització de l’espai expositiu? Com si es tractés d’una partitura musical i lingüística lliure. Primer però, una obertura a manera d’exercici dialèctic i dialògic amb dues fites punyents i desafiants: la vocació de l’art al servei de la pedagogia de participació (“Llegeix, mira, percep”, Muntadas) i l’altra, en la negació d’aquesta, al no poder tocar i no poder llegir, en el text en braille d’un sobrevivent cec del camp d’extermini d’Auschwitz -obra de Joâo Onofre. Una audició permanent de l’obra d’art sonor de l’artista On Kawara, “Un milió d’anys”, ens recorda que encara som vius, alhora que homenatja tots els que visqueren i han mort. Amb aquesta brillant proposició, l’espectador ha d’avançar tot sabent que s’ha de reconèixer en un passat radicalment escapçat i interrogador i un present ple d’emoció i recerca inèdita.
La cartografia de l’ànima transita, doncs, entre el nihilisme del passat i la doble fe del que roman en la radicalitat de l’acte lliure de l’art.
L’exposició: recrear el naixement del llenguatge
Entrem. Les obres que s’alineen a la primera paret, a manera d’hipersensible frase sintàctica feta de colors, són un exemple de com la variació de la llum, en situacions espacials i de materials, alliberen l’art, per absència, de la responsabilitat d’ètica.
En un segon espai, el llenguatge creix des del magnetisme semàntic cromàtic fins a prendre formes i crear associacions lliures de grups de sistemes diferents (fins a l’extrem d’unir dissemblances entre l’abstracció pura i la propaganda social nazi a partir del nom i el cognom (Joahann Sebastian Goebbels,) –obra de Roig).
En un tercer espai, l’abstracte pren volum fins que el volum s’afigura en significants objectuals, i aquests, en noves associacions, interfereixen en l’esfera d’allò públic amb la qual dialoguen en si. L’òpera es clou de nou en el silenci i els seus herois, així és l’aventurer científic com l’ artista il·luminat –vegi’s l’obra de Prats. El silenci de Cage ressona en el piano mut. L’art parla quan calla.
La poètica
L’excepcional proposta expositiva que Civit ens presenta reconstrueix des de zero la constitució formal i comunicativa del llenguatge de l’art a través del color com a fonema, de la taca com a semàntica, de l’associació com a sintaxi, de la rèplica a la realitat com a dialèctica, i del silenci com a història.
Quan el pensament reaccionari torna a imposar-se a Europa, a una civilització fundadora de coneixement que sofreix permanentment la destrucció, el comunicador i col·leccionista Civit ens convida a gaudir de l’experiència del sensible amb la certesa que, des de la recerca expressiva de la bellesa, l’artista és capaç de comunicar d’una forma lliure i sense retorn. La comunicació autèntica, la de l’art, comunica la comunicació de la incomunicació.
Vicenç Altaió